Rosemary’s Baby i el feminisme, l’assignatura pendent de Roman Polanksi?

Com podem comparar una pel·lícula amb la seva font literària original? Com podem fer-ho sense confondre valoracions subjectives i avaluacions qualitatives amb consideracions objectives? Aquest text intentarà fer-ho sense caure-hi i, en la mesura que l’extensió ho permeti, fent valoracions generals sobre fidelitat agafant com a referència la font principal: la novel·la d’Ira Levin Rosemary’s Baby (1967).

.

Ira Levin va estar satisfet amb la versió cinematogràfica de Roman Polanski (1968). Va dir que era la millor adaptació que s’havia fet de les seves novel·les. Ara bé, això pot voler dir dues coses: que o bé la pel·lícula realment era una bona adaptació de la novel·la o que les altres que s’havien fet d’altres obres seves no ho eren pas.

En qualsevol cas, no entrarem en valoracions qualitatives sinó que usarem termes relacionats amb la fidelitat de l’obra, és a dir, què hi ha de similar o igual a la pel·lícula, què s’hi omet i què es tracta de diferent manera.

Val a dir que cal tenir molt present que quan el gènere de transmissió de l’art canvia, la fidelitat se’n veu afectada de manera directa i, sovint, no hi gaire marge de maniobra, ja que l’aspecte visual o la limitació del temps, entre d’altres, hi incideixen des del primer moment.

 


Alta fidelitat

Un dels aspectes més rellevants d’aquesta obra de terror, i del gènere, és la tensió que es viu des del principi fins al final. La claustrofòbia, la tensió en la trama i la narració o la descripció dels esdeveniments, els colors, les formes… Semblava una obra escrita perquè Roman Polanski l’adaptés a la pantalla.

Els personatges estan ben reflectits a la pel·lícula, des dels vestuaris fins als caràcters i gestos que s’aprecien a la novel·la. Els veïns, i l’edifici en el seu conjunt, són els que porten la tensió a la història des de les seves primeres aparicions fins a les descripcions de l’edifici, que impacten més a pantalla, amb els plans de les habitacions, les portes i els passadissos tan característics del director.

La pel·lícula reflecteix de manera exacta el transcurs dels esdeveniments i hi manté la tensió ja esmentada. Omet alguns detalls, que explicarem més endavant, però els fets que més marquen l’argument de la història hi són presents, i Polanski sap mantenir bé el misteri durant tota la pel·lícula.

Baixa fidelitat

On és la vida de la Rosemary, la protagonista femenina? A la pel·lícula és pràcticament inexistent. Podem veure només una petita part dels rols de gènere al llarg de tota la pel·lícula (a la novel·la s’hi desenvolupen molt més) quan es fa evident que tots els personatges al voltant de la protagonista (el seu marit, els seus veïns, el metge…) prenen totes les decisions per ella. Sabem després, ja cap al final, la raó argumental diabòlica per la qual ho fan, però el gènere és un rerefons interpretatiu totalment vàlid per tot allò que passa a la novel·la, i que la pel·lícula omet o només tracta per sobre. El fet que els personatges prenguin decisions per ella (reforçat pel detall que cada cop que es refereixen a ella diuen «Mrs. Woodhouse»; no té identitat pròpia) n’és un dels motius, que es veu incrementat pel fet que allò que decideixen és sobre els drets reproductius, quelcom molt a debat durant la dècada de la publicació de l’obra i de l’estrena de la pel·lícula. De fet, durant la dècada dels seixanta, sobretot, però també als setanta, el feminisme (sobretot el feminisme radical, però també d’altres tipus) va centrar el seu reclam en la dependència de la dona del marit, la família i la llar i en els drets reproductius (la píndola va començar a usar-se en aquells anys). Betty Friedan, de fet, acabava de publicar, l’any 1963, The Feminine Mystique, un llibre guanyador del Premi Pulitzer el 1964 que vindicava la dona com a quelcom més que la llar, els marits i els fills i que es va convertir en un referent del feminisme. Parlem, doncs, d’uns anys on aquests temes eren molt presents en la societat americana i arreu dels països occidentals.

Cal aturar-se en l’escena que desencadena l’argument principal de l’obra, i que a la pel·lícula genera molt d’impacte i crea tensió des del principi fins al final: la violació que pateix la Rosemary. I és que és l’escena més important de l’obra, probablement, però el llibre i la pel·lícula només coincideixen en el motiu de la violació i l’explicació que en Guy, el marit de la Rosemary, fa el dia següent: que ha estat ell el responsable i per què ho va fer. Com en el cas de la dependència emocional de la protagonista i la seva inexistent identitat, quan dèiem que altres personatges prenien decisions per ella, hi ha una raó diabòlica per a la mentida d’en Guy, que s’entén al final. Allò que no s’entén és que la reacció de la Rosemary passi pràcticament per alt per a Polanski. Ni tan sols, en la meva opinió, podria això justificar-se dient que va preferir centrar-se en el fil principal de l’argument, allò diabòlic, perquè precisament la vida de la Rosemary i les seves inquietuds i reaccions afegeixen tensió a la trama i van paral·leles a aquest fil principal, de manera que ajuden a fer que aquesta part tan sobrenatural tingui més pes cada cop que el final es precipita a través de les escenes i les pàgines. És a dir, que a la pel·lícula pràcticament no apareguin amb incidència les reaccions de la protagonista a la violació, tot allò que li passa pel cap i fa, com la fugida de casa però sobretot la voluntat de deixar el seu marit, afecta qualitativament la trama i l’evolució de l’obra. La pel·lícula es queda, doncs, i de manera molt superficial, en la trama sobrenatural, i deixa apartat tot rerefons interpretatiu que l’obra original té.

Hi ha un altre aspecte d’aquesta escena que reforça tot allò que dèiem en el paràgraf anterior: al llibre, el lector no sap fins al final, quan la Rosemary ho descobreix, qui és el violador. Levin et va deixant pistes a través de les pàgines, però Polanski t’ho revela tot en l’escena de la violació, molt abans, de manera que omet totalment la cerca que la protagonista fa de la veritat, quelcom que la fa ser activa, potser per primer cop en la seva vida. Polanski sí reflecteix les dosis d’irrealitat i bogeria de la protagonista i tota l’ambigüitat del que ho envolta, però trobo a faltar el rerefons de gènere que el text sí té i que dóna compleció a l’obra.

I el final què? Què diu sobre la Rosemary, la seva identitat? Com tanca aquesta interpretació que fem en aquest text? Doncs bé, això és quelcom que deixem per a la reflexió del lector/a i espectador/a. Agafa tots els fils que hem lliurat aquí i considera el final tu mateix/a.

Alba À. Holgado (Segueix el meu blog)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: